En una primera aproximació l’univers en el que vivim podem percebre sensorialment que  és un univers de tres dimensions físiques i una temporal. Els físics proposen en la teoria de cordes que el nostre univers podria existir dins d’un espai de dimensions superiors, amb la particularitat de que en aquest supòsit, hi tindria un tamany subatòmic, però com no he tingut empíricament cap experiència que ho demostri en mouré en l’esmentada primera aproximació. Associant al terme dimensió el que els físics i enginyers utilitzen,  el concepte de graus de llibertat. Per fer-me més entenedor utilitzaré un exemple molt conegut:  com es mouen les formigues.
Quan van o tornen al niu, van en fila índia, es mouen en una única dimensió o direcció per la que es poden moure en els dos sentits. És un espai de dimensió 1, amb un grau de llibertat. Si posem una formiga sobre una taula es pot moure a dreta i esquerra, ara es mouen amb dos graus de llibertat, i quan la mateixa formiga és mou per una fulla que penja de la branca d’un arbre pot fer-ho amb un altre grau de llibertat que li permet anar amunt i avall. Tres graus de llibertat donen sis possibilitats de moviment.
El temps és una dimensió particular, ja que en ella només tenim la possibilitat de moure’ns en un sentit, endavant i involuntàriament, i sembla que sense aturador. Un altre terme rellevant és “cicle”, una mena de càpsula temporal, que està subjecta al desplaçament temporal per l’automatisme d’aquesta dimensió particular anomenada temps. Amb la limitació dels meus coneixements, tot hi que un seguit d’esdeveniments o fenòmens es tornen a produir en el mateix ordre, constato que el producte/impacte resultat obtingut d’aquest cicle no és mai el mateix ja que el context ha canviat a nivell macro. Aquesta prèvia té com objectiu el fer-vos avinent de com he simplificat la meva visió del mon, entès com a continent de la dinàmica del seu contingut subjecte a lleis que no arribaré mai ni a saber de la seva existència.
Com persona m’aproximo al coneixement de la realitat que percebo, amb les eines clàssiques: la formació rebuda, la lectura, la pròpia experimentació, però sovint la intuïció, com a ens generador de preguntes i respostes degudes a l’experiència viscuda o acumulada en els nostres gens. Tot plegar  m’ajuda a trobar un camí i saber escollir el sentit a seguir és fonamental, el camí pel que vaig consumint el temps que m’ha estat donat, fent tan sols tries binàries del tipus si/no.
Raonar m’ajuda en la tria,  encertar no és fàcil, malgrat tot  la probabilitat d’arribar a conclusions errònies és alta. Aplicant aquests conceptes al meu sistema mental de pensar i d’actuar, simplificaré el procés utilitzant tres perspectives que m’ajudin al coneixement i comprensió de la realitat de cada aspecte de la meva condició humana. Del temps solament puc desitjar que en el millor dels casos em permeti esbrinar com afecta a les tres perspectives.