L’any 1957 es va enlairà al espai un objecte frabricat per l’home, i durant varies setmanes va donar toms a la terra seguin les mateixes lleis de gravitació que fan girar i mantenen en moviment als cossos celestes: Sol, Lluna i les estrelles….com si, a modes de prova, l’haguessin admès en la seva sublim companya”.”

Aquest esdeveniment, …. <<va ser com a un primer pas de la victòria de l’home sobre la presó de la terra>>…., o com es va esculpí en un obelisc fúnebre de un dels gran científics russos: <<La humanitat no romandrà per sempre lligada a la terra>>…..

Així la Hannah Arendt, en el pròleg del seu Llibre “La condició humana”, introdueix la idea de que la Terra és la <quintaessencia de la condició humana>, i la naturalesa terrenal, que segons el que sabem per ara por ser la única en el univers amb respecte a proporcionar als éssers humans un hàbitat on es poden moure i respirar sense esforç ni artificis.

Però al meu parer l’aportació més rellevant que fa en el llibre és el concepte <vita activa> on sintetitza tres activitats per a ella fonamentals i que anomena : Labor, treball i acció.

Labor és l’activitat de la pròpia vida, que va des de el naixement fins a la mort responsable de donar resposta a les necessitats vitals. <La condició humana de la labor és la pròpia vida>.

Treball seria l’activitat que ens proporciona un <artificial mon de coses, clarament distintes de totes les circumstàncies naturals>. <La condició humana del treball és la mundanitat>. L’acció, és la única activitat que es dona entre els homes sens mediació de coses o matèria, <la condició humana de l’activitat és la pluralitat>.

Totes tres condicions tenen com a funció el permetre la vida humana a nivell individual i com a espècie, i donen contingut al que entén com a Condició Humana. La naturalesa humana al meu parer, fa referència al meu parer a com la humanitat respon al fet de que està totalment condicionada pel seu lligam al planeta Terra, com gestionar la pluralitat i el propi cicle vital, i evitar no acabar com San Agustí, que tal com esmenta Hannah Arendt, va concloure que <el problema era ell mateix>

Alguns cops a la vida trobem que d’altres persones han desenvolupat idees argumentades en les que ens ajuden a estructurar el pensament. Aquest cas per a mi va ser la troballa de Hannah Arendt, politòloga rellevant, que com persona em va seduir un cop vaig visualitzar la pel·lícula biogràfica que du el seu nom, i especialment per la seva valentia al enfrontar-se amb els jueus amics seus per la seva idea que banalitzava el mal, i els articles que va publicar del judici Adolf Eichmann, essent ella una jueva que també va patir la persecució nazi. Les seves obres al meu parer son de lectura quasi obligatòria, i molt especialment la que esmento en la present entrada.