1984

He tornat a visionar la pel·lícula 1984 basada en un llibre de George Orwell, i desprès vaig tornar a llegir el llibre. Us faig avinent un extracte del final, per recordar que la “condició humana” més rellevant és la política. No puc deixar de fer esment que en aquest llibre es descriu una fantasía distópica, però que com tota història comptada sempre cal reflexionar per si ha passat, passa o pot passar en algun lloc o en algun temps. Recomano que si disposeu de temps el llegiu.

Us heu de situar mentalment en un procés de curació mental d’un pobra dissident, mitjançant dolor i humiliació, per que un cop curat ….,

<La sensació d’impotència va descendir un altra vegada sobre Winston. Els ulls anaven cap al dial. No sols no sabia si la resposta que li estalviaria el dolor era <si> o <no>; fins i tot desconeixia quina resposta era la que ell creia veritable.
O’Brien va somriure lleugerament.
-No ets un metafísic, Winston-va dir-. Fins ara no havies considerat mai què es coneix amb el nom d’existència. T’ho plantejaré de manera més precisa. Existeix concretament en l’espai, el passat? Hi ha algun lloc, sigui o sigui, un món d’objectes sòlids, on el passat encara estigui succeint?
-No.
Ales hores , on existeix el passat. Desprès de tot?
-Als documents. Estan escrits.
-Als documents. I…?
-Al cap. A la memòria humana.
-A la memòria . Entesos, doncs. nosaltres. El Partit, controlem tots els documents i també tots el records. Per tant, doncs, controlem el passat, no és així?
-Però com podeu fer que la gent deixi de tenir records?-va cridar Winston, que havia oblidat el dial momentàniament-És cos involuntària. Queda fora d’un mateix. Com podeu controlar la memòria? No heu pas controlat la meva¡
El comportament d’Obrien va tornar-se a endurir. Va situar la mà sobre el dial.
-Al contrari va dir-. Ets tu qui no l’has controlada. És a per això que t’hem dut aquí. Ets aquí perquè t’han faltat humilitat i autodisciplina. El preu d’estar sa mentalment és realitzar un acte de submissió. I tu no vols fer-lo. T’estivames més ser un llunàtic, una minoria d’un membre. Només les ments disciplinades poden veure la realitat, Winston. Creus que la realitat és una cosa objectiva, externa, que existeix per dret propi. També creus que la naturalesa de la realitat és evident per ella mateixa. Quan et persuadeixes a tu mateix de pensar que veus alguna cosa, assumeixes que tots els altres veuen la mateixa cosa que tu. Però fes-mes cas, Winston, questa realitat no és externa. La realitat existeix en la ment humana i enlloc més. No en la ment individual, que pot provocar errors i, en qualsevol cas, de seguida mor. Existeix en la ment del Partit, que és col·lectiva i immortal. Sigui el que sigui el que el Partit prengui per cert, és cert. No es pot veure la realitat si no és a través dels ulls del Partit. I aquest és el fet que tu has de tornar a aprendre. Això demana un acte d’autodestrucció i un esforç de voluntat. Cal que humiliïs abans d’arribar a ser mentalment sa.
….
El poder existeix infligint dolor i humiliació. El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant els trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la seva voluntat……
-El detesto.
-El detestes. Bé. Aleshores t’ha arribat el moment de fer l’últim pas. Has d’estimar el Gran Germà. No n’hi ha prou d’obeir-lo, cal que l’estimis.
Va fer anar Winston cap al guàrdies amb una lleugera empenta.
-Habitació 101-va dir

-Et vaig trair-va dir Júlia sense embuts.
-Et vaig trair-va dir ell.
…..
Winston , assegut enmig d’un somni de benaurança, ni s’hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l’Amor, l’hi havia perdonat tot i tenia l’ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicava a tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guàrdia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell.
Va aixecar la mirada cap aquell rostre enorme. Li havia costat quaranta anys d’aprendre quina mena de somriure s’amagava darrere el bigoti fosc. Quin malentès tan cruel i innecessari¡ Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós¡. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, to era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre ell mateix. Estimava el Gran Germà>.