La meva opció personal crec que ha quedat explicitada en les anteriors entrades, però si algú en té una d’oposada o distinta, tot i no compartir-la li reconec el mateix valor que la meva pròpia. Amb aquesta entrada no pretenc convèncer a ningú de la meva raó, tan sols pretenc presentar una primera aproximació a la realitat que percebo.
Anem a pams, per ser estrictament una opció oposada, hauria d’estar fonamentada en el fet que els que la sustenten no són coneixedors del significat del terme llibertat, o que són els únics posseïdors d’aquest estat de la natura i que no el consideren aplicable a terceres persones, o no han pres consciència d’ells mateixos, o …, o una successió de “o’s”, quasi infinita,  que no soc capaç de gestionar-la i  comprendre, per fer-ho em veuria obligat a negar esdeveniments contrastats, i hores d’ara encara em sento lliure de no prendre aquest camí.

Les persones que havent nascut o vingut a Catalunya, i que i hagin treballat i viscut, i que fins hi tot hi hagin nascut els seus fills, etc. com persones lliures que són poden considerar-se o no membres de la Nació Catalana,  ni desitjar que Catalunya sigui un país independent, i com en el millor dels casos admetre que tenen dret a decidir a ser-ho o a no ser-ho, uns altres desitgen que Catalunya ha de formar part d’un estat federal decidit seguint les velles tradicions de dalt a baix i tot gràcies a que un dia els mateixos que avui per avui neguen qualsevol alternativa, vegin la llum i aquesta llum els faci ser generosos i permetre qualsevol d’aquestes visions, referèndums, reconeixement de la nació catalana, constitució d’estat federal,  estat d’opinió producte del auto-engany que no els permet admetre la tossuda realitat que les nega i negarà sempre. Totes les opcions personals serien igualment respectables si obviem el seu impacte sobre tercers, ja que no es pot negar el fet de que cap tria és neutra, i que totes tenen conseqüències, per tant aquest serà el punt de vista que utilitzaré per valorar l’impacte de les dues tries possibles, i deixaré banda les opcions que considero fora de la història passada i futura.
Si d’acord amb una majoria a Catalunya es declarés com un Estat Català independent: quin impacte podria tenir en la minoria que ho rebutgés?, I a l’inrevés, quin impacte tindria en el cas contrari?.
A la primera pregunta no veig que representi cap impacte negatiu que racionalment no sigui assumible ja que no obliga a cap persona que resideixi a Catalunya  a negar el que cada un sent com a persona. Tot es en principi negociable, i el seu impacte  es pot  minimitzar aplicant el que s’acordi en una comissió negociadora tripartita que inclogui una representació independent, i el que disposi la nova constitució catalana. La segona pregunta té un impacte distint, suposaria de facto que aquesta majoria, negaria fets contrastats, i el que és més greu al meu parer, legitimarien i farien seus els drets resultant d’una conquesta, que desitgen continuar exercint-los com a hereus dels drets dels vencedors adaptant-los als instruments per exercir el poder de que disposen actualment. Drets de conquesta que han acabat cristal·litzant en una constitució aprovada, tot i que prèviament va necessitar ser aprovada per les forces armades,  i finalment mal desenvolupada per uns polítics de poca volada.  Les persones que s’oposen a la independència de Catalunya cal que pensin amb calma el perquè veritable que unes determinades nacions tendeixen a conquerir altres territoris,  i el que sempre succeeix en la nació que ha estat conquistada. I recordar tots els intents que malgrat ser vençutsels catalans han fet pacíficament per assolir una convivència raonable. Crec que en el 2016 no és admissible ni tal sols desitjar mantenir-los.

No em sento, hores d’ara, membre de la nació espanyola ja que és un projecte d’integració fallit, i per diverses raons de les que en faré solament esment dues, la primera per la pèrdua de respecte que he sofert i la segona perquè no soc capaç de tenir tans sentiments nacionals distints, com els que formen part de l’esmentada nació espanyola, tan sols em sento membre de la nació catalana. En cap cas del que he exposat es pot deduir que consideri que la meva “nació” sigui millor o pitjor que les altres, només afirmo que són distintes, i afegeixo fins i tot que he somiat en un estat federal basat en el reconeixement mutu de la sobirania de cadascuna de les seves nacions i la seva lliure agregació.  Que quedi clar que desitjo el millor per a la Nació Espanyola i que és governi d’acord amb la seva constitució, en definitiva que siguin o facin el que estimin més adient als seus interessos, però amb un límit, el respecte a les altres nacions que tot i conviure en seu el Estat  no pensen o senten com ells.

He nascut a Catalunya i com està sotmesa a Espanya, soc ciutadà espanyol, on he viscut i treballat tota la meva vida, n’he estat servidor públic, i sempre he procurat ser complidor de totes les meves obligacions i també n’he gaudit dels drets com ciutadà espanyol, actuant amb fidelitat institucional  a l’estat en el que resideixo, i ho continuaré fent amb la mateixa lleialtat mentre hi visqui. Estic convençut que la nació espanyola  seria millor si en formessin part solament els pobles que ho desitgessin, i en el cas concret de Catalunya, la seva independència seria el millor que li podria passar a Espanya i als seus ciutadans*, per fi deixarien de ser part d’un estat extractiu i se’adonarien de que tenen el potencial d’arribar a ser un projecte viable i sostenible solament amb les seves capacitats i recursos.

Per no allargar-me més reproduiré un pensament d’en Josep Maria Xirinachas que incorpora una nova perspectia especialment adient per ser aplicada a  la nació catalana i com no a la nació espanyola.

La independència de cada nació
és el bé més preuat
per establir la pau a la terra

* Desenvoluparé més endavant en una altra entrada aquesta observació