En aquesta entrada com a éssers humans en un mon material formem part del éssers corporis, allunyant-me d’altres desenvolupaments més exhaustius i complerts, reconeixent que la realitat és molt <complexa> però crec que aquesta complexitat sorgeix de l’agregació de realitats elementals diverses i nombroses i de la seva interacció especialment en el cas de les persones, per la seva pròpia naturalesa i condició humana. Reconec doncs que m’és impossible de dur a terme el tractament complet de dita complexitat i per tan em centraré doncs en la meva realitat individual per intentar arribar a les portes de la seva comprensió.
Dins dels éssers corporis distingeixo amb certa facilitat els inerts i els animats, divisió que observo com a fenomènica, per la seva qualitat de tenir <moviment> o en la seva carència, en el sentit filosòfic de canvi, ja sigui per <heteromoció> o <automoció>. Entenc els inerts com a éssers que no tenen un principi actiu intrínsec i que tan sols responen a impulsos externs, tot al contrari dels animats, que si disposen d’aquest principi i reaccionen davant d’estímuls interns i/o externs. Dins dels animats uns tenen capacitat de conèixer, adquirir sabers i aprehendre, que s’anomenen cognoscents, i uns altres no tenen d’aquesta capacitat i actuen solament vegetativament, són els no-cognoscents.
Els cognoscents és diferencien segons sigui la via per les que incorporen els coneixements, si ho fan per exclusivament per la via sensorial solament podran aprehendre les realitats singulars o per la via intel·lectual que els ha de permetre aprehendre la captació dels universals. Les persones manifestem des del mateix naixement una curiositat que ràpidament ens transforma en una clara tendència al <saber> a través de <conèixer>, amb un únic límit en de la nostra pròpia naturalesa. Com un exemple extrem plantejo que poden arribar a conèixer l’existència de Deu com a límit de la nostra capacitat, ja que no podrem aprehendre la seva essència.
Ens racional plantejar la possibilitat que els coneixement del que disposem no siguin vàlids, i fins i tot en el cas que ho siguin, si hem aconseguit la veritable aprehensió dels mateixos. Davant d’aquesta qüestió podem utilitzar un o varis tres posicionaments clàssics: el dogmàtic, el escèptic i el relativista. El dogmàtic és un posicionament positiu, ja que sense garantir que arribar al coneixement complet i cert és possible, si que reconeix la capacitat del home per conèixer i que aquest coneixement por generar veritats de les que pot assegurar que son certes**. Respecte al posicionament escèptic en primer lloc hem de diferenciar el posicionament escèptic del escepticisme, terme que col·loquialment utilitzem ja que en filosofia es diferencien els dos conceptes entre que el primer que <nega> i el segon <no creu> . La postura escèptica resolt el tema del coneixement, en el sentit de que nega la possibilitat de que arribem a conèixer el mon tal com és i fins i tot que no estem capacitats d’arribar a un coneixement verdader i cert. L’actitud relativista dicta que hi moltes veritats i no una sola depenen l’ època i cultura, per tan reconeix que poden ser certes tot i poder estar formulades en sentit passat, fins i tot pot arribar a postular el dret a tenir la seva a cada persona. El relativisme atribueix que una veritat tan sols és vàlida en el moment temporal, cultural i físic en la que s’afirma i que no pot ser extensiva a altres situacions.
Les persones obtenen un mateix nivell de coneixement davant del mon real, el coneixement vulgar i el sistemàtic. El vulgar sense valorar la seva racionalitat es sustenta en observacions fenomèniques reconeixent-les com a tals i no ens planteja moltes altres qüestions i sovint és separa del origen de les mateixes l’anomenem coneixement no sistemàtic. El coneixement sistemàtic pretén saber <que son i el perquè>. Tinc especial interès en manifestar la diferència en termes filosòfics dels dos termes com son el <conèixer> i el <saber>, conèixer és un terme més dinàmic a diferència del saber, que com a conjunt de coneixements reconeguts i admesos com a certs. El coneixement sistemàtic és l’únic que pot generar veritats certes ja que està obligat a justificar-les, i sempre busca esbrinar les causes o els principis dels objectes o fenòmens que són objecte d’estudi. Per acabar el coneixement sistemàtic si aquest coneixement busca les causes pròximes podem parlar de coneixement científic <stricto>, i si son les causes últimes estem parlant del coneixement filosòfic <estrico sensu>.
La captació immediata de la realitat la solem fer per dos vies, una utilitza la intuïció com a font de coneixement i l’altra via és l’experiència subjectiva. La creença de que la terra era plana n’és un bon exemple històric, hem d’admetre que era del tot plausible que així ho fos, ja que tan sols cal obrir els ulls per veure que la terra se’ns manifesta plana, per molt que ens desplacem podem veient que continua essent plana. L’efecte Dunnig-Kruguer és un descobriment psicològic que apareix en persones que no tenir coneixement ni experiència en un tema qualsevol, però que creuen erròniament que el coneixen perfectament emetent judicis i veritats al seu parer absolutes. Al contrari, en molts científics o persones que busquen adquirir coneixement envers algun tema en particular, a mesura que millora el seu coneixement cada cop son més conscients de que en saben menys ja sigui per la seva complexitat i per l’aparició de qüestions que no havien tingut en compte, aquest fenomen és el que s’entén com el síndrome de l’impostor.
Un altre fenomen que ens afecta en el cas que la visió de la realitat no ens agradi o satisfà, tendim a canviar la realitat en la nostra ment, en lloc de canviar o millorar la nostra visió o perspectiva.
**tractaré en una entrada posterior el tema del coneixement científic amb més detall.