Us presento un extracte de la introducció de l’Edició facsimil de la primera edició de la “Tipografia  Anuari de la Exportació”(Barcelona, 1906) Barcelona 2007, publicat per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya,: Prat de la Riba “La Nacionalitat Catalana”.

He respectat el text original per fer palès el sentir de l’autor, que faig meu, en el relat vital que ens presenta i en el seu missatge.

“Cada any la natura ens dona una imatge viva de lo que és el renaixement d’un poble. Cada any, l’hivern entronca la circulació de la vida, deixa nues de verdor les branques , cobreix la terra de neus i de gebrades.

Més la mort és aparent. Les neus de les montanyes se fonen, engroixint els rius que porten a la plana  la força acumulada de geleres y congestes;  la terra sent penetrar, per totes ses molècules, la humitat amorosa de l’aigua que feconda; sota la costra de  les glaçades o el gruix protector de neu y gebre, les llevors tremolen y es clivelle, obrintse pera donar pas a la vida que revé; les velles soques dels arbres senten l’estremitut, l’esgarrifança, que anuncia la nova pujada de la sava. Desprès el sol allarga els díes y entebiona l’aire; reculen les neus als bachs de les altes serres, l’oreig gronxa els sembrats y les branques grosses, a punt de brotonar; creix l’esclat de moviment, de vibració, d’activitat per tota la natura; y les seves innombrables remors canten altra vegada l’himne etern de la vida renovada.

Així mateix pera’ls pobles, l’hivern no és la mort sinó la gestació d’una nova vida. L’hora trista de les nacions és aquella en que’s lluita ab lo impossible, ab el fat enemic, ab la hostilitat declarada de les grans corrents universals, que aixafen y dobleguen els pobles com els rius fòra de mare les canyes y els joncars de les margenedes.

A la primería del segle XVIII ja havía començat l’hivern pera la terra catalana. S’aguantaven .dretes encara, esperant l’hora pròxima en que el destralers de Felip V en faíen llenya, les institucions polítiques de Catalunya. Però anorreada la força social del nostre poble, que era la dèu potencia que havía de nodrirles, ja en comptes de organismes vius havíen ant devenint membres frets, paralisats, morts, que no més per inercia’s sosteníen. …… “

Després de fer una descripció dels esdeveniments que han estat rellevants per a Catalunya, de tot el que ha sofert i de tots els esforços que els nostres avantpassats han dut a terme per mantenir viva l’esperança del seu renaixement, acaba aquesta introducció amb aquest paràgraf.

“….Trigaràn encara anys y anys els nostres passats a aconseguir la victòria d’aquesta primera batalla, hauràn de passar encara pels martiris de una guerra destructora y la humillació de perdre les últimes llibertats polítiques, però ja desde llavors el renaixement ha començat, y lentament, suament, pel procés de les evolucions vitals, van esdevenint, una darrera l’altra, les grans fases de la renaixença catalana, superposantse a tall de capes geològiques sobre’l granet inconmovible de la terra: de primer, el període industrial, la activitat econòmica, la riquesa; després, la renovació històrica, la literaria, la artística; més enllà, el despertament de la consciencia reflexiva del ésser nacional; darrerament la fase política, la creació del organisme polític de la nacionalitat, que es l’obra d’ara, la flor del nostre renaixement integral”.

Paràgraf que des de la perspectiva d’un temps passat, anticipa el moment històric actual.