Hores d’ara si encara estem sotmesos a un <frenesí teorizante>, no anem bé, aprofitem-nos de l’experiència d’altres. Presentar el dilema entre <lo social i lo nacional> és una tria diabólica que pot fer que cap de les dues visions s’assoleixen, i segons el meu parer no va més enllà del manteniment dels interessos de persones concretes, que pateixen un excés de <instinto de dominio i estima>. El moment històric no és el mateix, però la naturalesa humana no ha canviat tant.  L’Estat espanyol està organitzat en Comunitats autònomes, a nord Amèrica hi havia uns estats sotmesos però parcialment reconeguts, que van entendre que els seus anhels no és podien assolir amb l’estatus que se’ls havia concedit.

El nostre frenesí, al meu parer, ens fa corre el perill de que no tinguem en compte aquesta brillant reflexió <¿Qué es el propio gobierno si no la mayor de todas las reflexions sobre la naturaleza humana?>. Les persones i la seva naturalesa ha estat la base de la meva proposta, reflexionant d’alguns dels seus aspectes per tossuts i comuns en la seva prevalença. S’em generen dues preguntes retòriques <De la nació catalana i del pretès estat, n’han de formar persones imaginàries o reals?>, <tots els membres del govern i els parlamentaris, com polítics, són corruptes de mena, i han d’estar sotmesos i dominats per l’instint del domini i estima?>.

Tornem a la història, la negociació, no va donar resultat, tot i que es va intentar amb amb el país al que s’atribueix el naixement de les democràcies modernes.  Sembla que les colònies pateixen la síndrome <de no voler ser menystingudes i explotades> i els colonitzadors solen patir un instint desmesurat de domini i estima. Si reflexionem entendrem perquè l’esmentat instint fos una de les principals preocupacions dels pensadors de la solució al problema dels estats americans.

Temo que alguns <cervells del procés> i possibles votants,  tinguin una visió massa propera al <bon salvatge> i molt allunyada de com és en realitat la naturalesa humana. Com hem d’organitzar-nos i governar-nos, ho hem de decidir-ho tenint en compte que som persones humanes subjectes a la seva  naturalesa, amb interessos alineats o contraposats. El viure junts fa que es generen conflictes dels que en destaco els que  es generen degut a que les persones tenim talents desiguals per adquirir la propietat i defensar els nostres interessos. Neix al meu parer la necessitat de tenir un estat propi, entès com una organització encarregada de protegir els drets, mantenir l’equilibri social i de vetllar pel compliment de les obligacions que se’n deriven. Per tan hem d’admetre que és necessària una cessió temporal, que no total, de la nostra sobirania individual, equilibrada per un sistema de control que ha de permetre mesurar els impactes en el país de les polítiques endegades pel govern en l’exercici de l’administració de lo públic i prendre les mesures correctives.

Una observació rellevant del text és la que fa referència al <círculo moral manifiestamente reducido de aquellos tiempos>, i la crítica a aspectes de la primera redacció de la constitució que em generen la següent reflexió, <hores d’ara hem arribat a disposar d’un marc moral complet i etern?>, siguem seriosos i preveiem des de un bon començament l’adaptació del contracte a les noves realitats, i que les noves generacions puguin anar validant. Una altra possibilitat seria considerar que les lleis estructurals esmentades en el contracte formin part del que en endavant anomenaré Constitució.

Crec que tot i que els trets que guien la nostra conducta són força estables, el marc moral s’ha ampliat i en part aplicat amb una ètica limitada, i que tots dos conceptes la moral i l’ètica s’han de continuar ampliant, però l’exercici de la nostra llibertat no ha d’afectar a la pròpia de les futures generacions. L’economia com a tècnica si l’utilitzem bé ens ha de permetre anar avançant però sempre tocant de peus a terra, crec que hem d’arribar a gaudir únicament dels drets que econòmicament siguin sostenibles, i com a vegades es diu <no hem de fer volar coloms>, ja que per sotmetre i limitar la llibertat de les persones, comunitats, paisos, estats,…, el mètode més utilitzat hores d’ara és mitjançant el deute, malgrat el que acabo d’exposar, hem de ser conscients que per assolir l’anhel de viure en un nou estat independent, necessitem disposar en el moments inicials d’una tresoreria suficient per finançar al menys un exercici pressupostari, i per tan el deute actual haurà d’augmentar, que no vol dir que no es pugui amortitzar amb un pla raonable.