He pretès relacionar aquests temes des de una  perspectiva divergent i sovint fora del que es considera políticament correcte.

El meu objectiu era únicament fer reflexionar des de l’esmentada perspectiva, la decisió binaria que hem de prendre davant de la possibilitat de que Catalunya sigui un nació independent, amb un estat lliure i sobirà per poder administrar millor els interessos dels seus ciutadans i de les persones residents en el seu territori. La decisió que individualment prenguem tindrà un impacte rellevant en cada un de nosaltres, però el tindrà encara si cap més rellevant en les persones que ens han de succeir.

Tot i fer sovint referències a la història i als fets que són la seva essència no ho fet amb afany de demanar un rescabalament per les parts implicades dels danys o guanys que s’hagin pogut generar. Si que és cert que els he qualificat amb paraules incloses el DIGEC-2  ja que la seva definició s’ajusta als fets i que poden ofendre a algunes persones, si és així ho sento sincerament, però sempre intento apartar-me de la tècnica comunicativa en expansió que utilitza eufemismes d’una manera indiscriminada. Si juntem eufemismes amb fal·làcies, per no ofendre, o directament per negar fets contrastats, no arribarem mai a conviure amb una pau verdadera.

Com persones que som ens afecta la <naturalesa humana>, i el marc moral temporal sota el que actua, marc que ha anat canviant en positiu al llarg del temps amb el reconeixement de nous drets i obligacions per part de tots plegats. Recordem els fets que es van produir,  i fem l’exercici de pensar en que si hores d’ara serien moralment acceptables, si la resposta és si, admeteu de facto que el manteniment del seu impacte és èticament insostenible. Aquest argument és el que em costa més de comprendre, ja que nega el progrés en termes morals que ha fet la humanitat, però el que no es pot negar és que som lliures de pensar i actuar en el nostre marc moral i d’acord amb la nostra ètica personal o l’admesa col·lectivament avui en dia.

Plantejo una visió d’un nou present, sense retrets, ni ràbia, ni rancor, tan sols he fet esment a la necessitat de les persones hem de tenir una consciència plena del que som i del que desitgem ser. Aquest nou present esta al tombar la cantonada, no sabrem que hi ha fins que hi siguem,  però el que si és un fet que si no tombem continuarem per un present conegut i que per molts toms que hi donem no ens portarà en lloc.