Seguint la filosofia de fons d’aquest Blog  crec que és possible ajudar a pensar d’una manera divergent de qualsevol tema, fins i tot d’un com és una constitució, com marc primer de convivència entre persones, és pensant en  elles com he redactat aquesta proposta. Persones que tot i tenir una història han de reflexionar com éssers  únics, lliures i iguals, i per tant sobiranes per decidir el seu camí, d’acord amb la seva natura i condició humana, en resum ser conscients d’elles mateixes. No és fàcil, no hi ha res que faci més por que l’exercici de la llibertat i de la pròpia consciència, i avaluar com l’impacte que aquest exercici pot afectar a les altres persones.

Des de un nivell raonable de consciència, podrem alliberar-nos del passat que no ens permet avançar i ser millor persones, alliberar-nos i decidir com iniciar un nou camí, que en allunyarà  d’una història  gestionada per interessos aliens als propis i inadmissibles moralment . No pretenc fer res en contra de ningú, no es pot avançar si la part que ha patit més perdona com sempre ha estat a l’altra que en el cas que ens ocupa no té cap consciència de que ha demanar perdo.

En aquest passat i en el millor dels casos solament podem afirmar que som fills dels nostres pares,  i del lloc en el que hem nascut,  en néixer d’uns pares  en un lloc concret, automàticament no fa que siguem part de cap nació, siguem obligatòriament practicants de cap ritus, de tenir cap creença religiosa a priori, etc. , però si que estem obligats a respectar al país en el que hem nascut, i com no als nostres pares. De tal manera que fins  el moment que siguem majors d’edat estarem sota la tutela dels pares o d’alguna altra figura legal amb tot el que això suposa, i anant una mica més enllà, sense ser tenir consciència de nosaltres mateixos no serem mai lliures. Aplicant el que he comentat a mi mateix m’he adonat que no he tingut l’oportunitat de triar de quina comunitat vull formar-ne part, i fins i tot també m’he adonat que moltes altres persones també els hi ha passat el mateix, i que molta gent ha patit i perdut la seva vida per haver-ho decidit.

En un sentit o en un altre  hem d’assumir i visualitzar aquest compromís, manifestar la voluntat i de quina comunitat volen formar part, en aquest cas de la Nació Catalana, com exercici de plena consciència i llibertat per decidir el nostre camí, i així anular de facto cap decisió pressa per tercers.

Un cop s’hagi manifestat la voluntat de formar o de no formar part de la Nació Catalana, s’ha de poder decidir el tipus de relació amb l’Estat Català  més  adient. Tenir la ciutadania catalana representa el lligam més fort entre persones i l’estat i a l’inrevés, i obliga a ambdues parts al que disposa el pacte social explicitat en una constitució, però com he intentat explicar no és obligatori manifestar la voluntat de formar part de la Nació Catalana ni de cap altra Nació. Per tan proposo que per formar part de l’Estat Català, hem de ser-ho primer de la Nació Catalana, d’acord amb s’estableixi en la Llei de la Ciutadania i Residència a Catalunya, que ha de concretar com s’han de relacionar les persones residents en el seu territori, des de el nivell de ser-ne ciutadans fins a ser solament residents temporals, en totes les situacions les persones s’han de regir pel que disposi la constitució i els acords signats amb altres estats.

En el cens de l’Estat Català, haurà de constar quina és la relació escollida per les persones que hi resideixin, essent els ajuntaments els responsables de tenir actualitzat aquest cens, ja que és on s’ubiquen les persones com a l’Institució Pública més pròxima que és.

He pretès diferenciar  Nació i Estat, la primera l’entenc com a comunitat de persones, i el segon com una organització de persones.

Vull destacar un tema per a mi el més rellevant, el de l’igualtat entre totes les persones, i que afecta actualment els ciutdans i residents a la Vall d’Aràn, que actualment gaudeixen d’un règim reconegut un estatuts diferent als de la resta de residents a Catalunya. Aquesta desigualtat l’he tractat pujant el nivell de sobirania de totes les persones de Catalunya, estendre el dret a l’autodeterminació a qualsevol part del territori català, i la possibilitat de constituir agregacions de nivell superior d’ajuntaments per millorar la prestació de serveis als seus residents. Un estat republicà no pot permetre diferències per raons de drets adquirits amb anterioritat a la constitució de la república, és un contrasentit fonamental.

Que el català sigui la única llengua oficial de Catalunya serà molt  positiu ja que serà  l’eix vertebrador,  i el garant de l’enteniment entre les persones que hi visquin. Aquesta elecció no és contrària a que s’estableixin els mecanismes que es consideren convenients per facilitar que el seu coneixement sigui generalitzat entre els vells i els nouvinguts a Catalunya, ni és contrària a que es parlin d’altres llengües i que en cap cas seran combatudes directa o indirectament .