Dos processos electorals distints però amb interpretacions fetes per part dels perdedors similars: el vot que els ha estat contrari no el reconeixen com a vàlid ja que ha estat generat per un populisme que els ha manipulat l’enteniment amb mentides, i en el cas dels EEUU per l’influencia d’un país aliè. . En una civilització en la  que cada cop s’admeten nous conceptes per substituir als que estan en el diccionaris no ens ha d’estranyar que passi qualsevol disbarat.  En el meu cas he utilitzat i segueixo amb el clàssic terme mentida, que no el més modern de <postveritat>.

Qui va enganyar en el cas del EEUU, el nou president o els polítics que han i encara estan gestionant el país? i en el cas del Brexit, suposen els que han perdut,  que els que si hi van anar tots estaven enganyats?, o a lo millor en els dos casos estaven decebuts del que al seu parer estava succeint en els seus paisos?.

El que he comentat respon a opinions o creences que no tenen cap incidència greu en un futur, però determinats comentaris si que en poden tenir i fins i tot em sento ofès i menystingut com a persona. Exposo propostes per solucionar el <suposat problema>  si  aquest comentaris es prenguessin en consideració, malauradament tenen sentit si és continua pel camí de negar la sobirania innata que tenen totes les persones per decidir el seu futur:

  • El valor del vot ha de ser proporcional a l’esperança de vida del votant, o fins i tot negar el dret a vot superada una certa edat.
  • El valor del vot ha de ser proporcional a la nota obtinguda en una prova selectiva per valorar la seva incapacitat per diferenciar el verdader del fals, per evitar caure en paranys populistes o similars.

L’ordre constitucional és manifesta per les lleis aprovades i el seu desenvolupament i l’aplicació a casos reals. Comenten que hi ha aproximadament uns tres milions de vots de dubtosa validesa, degut a l’aplicació de la normativa vigent, per cert que cap dels dos partits principals així ho havien considerat en anteriors comicis. La única llei vàlida sembla ser aquella que ve a dir <que només ens preocupen les coses quan ens toquen a la butxaca>, i aquest cas es especialment rellevant en el cas dels EEUU on s’utilitza la teoria del <botí>, el que guanya s’ho queda tot. El botí fins ara se’l quedaven els polítics professionals, però sembla que aquest no és el cas, i que tot ja anava bé sempre han passat situacions semblants, però com que tot quedava a casa es protestava una mica i tot seguia igual.

Totes les constitucions han tingut com el cas dels EEUU uns anomenats <pares fundadors>, que en aquest cas tot i estar obsessionats per la felicitat dels seus ciutadans i d’establir un sistema de contra-poders per evitar tornar a situacions anteriors a la seva independència, aquesta constitució ha estat modificada en nombroses ocasions. En el cas de l’estat espanyol també vam tenir uns pares putatius, que van necessitar  d’uns tutors per a la gestió del procés de transició a la independència de la dictadura, i de la pròpia redacció de la mateixa. A la vista del que ha passat hem d’estar agraïts als nostres pares fundadors putatius, sers superiors que van ser capaços d’endegar quelcom que tan sols ha necessitat una sola revisió en els darrers 39 anys, que lògicament és va fer per recomanació d’altres sers encara més superiors. La Constitució necessita millorar, però molt.

Un cas com un cabàs i que ha estat portat als tribunals per part de algunes persones d’una sensibilitat quasi extrema per l’ús del dret de la llibertat l’expressió que n’ha fet la sra. Cassandra Vera, per la publicació d’uns acudits sobre l’assassinat d’en Carrero Blanco. Jo mateix em reconec que també la meva sensibilitat sovint és posada a prova, però tan sols sento pena per les persones que en ús del seu dret fan mal a mi i a altres. Però el que m’afecta més encara és pensar en la limitació d’aquest dret, i que tan sols em consola tenir l’esperança que un dia se’n adonaran i pensaran que moltes de les opinions i/o accions que emprenen no aporten res de positiu per a ningú, ells inclosos. I ja fa temps que em pregunto, el que alguns polítics i companyia menteixen més que parlen, és pot considerar que fan ús de la seva lleva llibertat d’expressió i per tant no se’ls pot demanar cap mena de responsabilitat?, lamento profundament que de facto sigui així.